Avui ens endinsarem en un edifici mig enterrat. Literalment. I cobert de vegetació. A més sabrem la cruenta història d’un manicomi. Comencem!
Molts districtes de la ciutat conserven encara els ajuntaments de l’època quan eren municipis independents, ara reconvertits en seus de districte. Nou Barris, però, mai no va tenir municipi propi, sinó que estava repartit entre Sant Andreu del Palomar i Sant Joan d’Horta. Tot i això, la seva seu del districte és un edifici amb molta història. Durant un segle va acollir l’Institut Mental de la Santa Creu. El 1886, l’hospital de la Santa Creu (ara, hospital de Sant Pau i de la Santa Creu) encara s’allotjava a l’antic edifici gòtic del Raval. Com us podeu imaginar, l’entitat tenia grans problemes d’espai. És per això que es van començar a traslladar certs serveis a l’extraradi; per una part a les Corts (La Maternitat) i, per l’altre, al municipi d’Horta (l’Institut Mental).
Es va construir un edifici immens, al mig de camps i masies. Avui, se’n conserva, molt ben restaurat, aproximadament un terç:
Avui en dia…
Si us hi fixeu bé en la primera imatge, al darrere dels pavellons es pot veure, encerclada, una església. Encara es conserva, ara separada del cos central. Avui en dia, però, està tapiada i sense tenir cap ús. La part posterior de l’església està literalment mig enterrada!
Us l’ensenyo pels quatre costats. Comencem per la façana:
En un costat (el de l’última foto) s’han penjat frases que reflexionen sobre l’abandonament de l’edifici; un interessant exemple d’art espontani.
L’església es troba a la part baixa del nou Parc Central de Nou Barris, que acull moderns edificis públics i dues masies. Pels edificis, pel parc, pel barri, paga la pena de fer-hi una visita. Per cert: potser hi trobareu algun altre edifici abandonat…
És un dels edificis abandonats més ben conservats de la ciutat (hi ha una llista molt llarga). Però, a més, té l’estranya dissort d’estar envoltat d’edificis molt transitats: blocs d’habitatges, una seu de districte, una comissaria i un parc. Si hi aneu de nit, l’església, abandonada, coberta de vegetació, mig enterrada, us farà sentir –almenys, a mi m’ha passat- una subtil força d’atracció que us farà voler entrar per una de les finestres del primer nivell, com si passés alguna cosa estranya al seu interior…
No puc acabar l’entrada d’avui sense fer referència a la història d’aquest antic institut mental. Com en molts altres manicomis, és una història violenta, plena de sospites i denúncies de maltractaments dels pacients que hi vivien, oblidats, tancats, aïllats i excessivament sedats i medicats. I fins i tot de morts. Les fotos de les celes s’assemblen més a una presó que a un centre hospitalari. Al final de l’entrada trobareu l’enllaç d’una història que relata alguns dels fets luctuosos que ha viscut aquest indret, explicada a més en primera persona. A mi m’ha fet pensar si encara avui les persones amb trastorns mentals reben el tracte i el respecte que es mereixen. Certament, no el van rebre, en aquest centre.
Com veieu, no tots els indrets que us ensenyaré tenen una història feliç. Tot i així, us convido a que també els visiteu.
Per últim, dos enllaços:
Amb el mapa, la ruta us portarà des de la parada de metro més propera (Llucmajor, L4) a la part posterior de la Seu del Districte, just on es troba l’església. La façana principal quedar a l’altra banda, al final del carrer Pi i Molist. La parada de Virrei Amat (L5) està a 10min, agafant tot el carrer Pi i Molist.
– L’enllaç.sobre alguna de les històries de l’Institut Mental. Forma part d’un blog molt complet sobre la història d’Horta i Guinardó. Us el recomano!