Baliarda

És tard i és fosc, però encara fa calor. És finals d’agost. Fa una estona llarga que han tocat les campanes per la mitjanit. Però el perill impregna tot el carrer. És el primer cop que els mossos d’esquadra s’han presentat al davant de la casa del número 11 d’aquest petit i humil carrer de les afores.

La mare mira per la finestra del primer pis per respondre els cops a la porta. Veniu demà a primer hora, quan comenci a clarejar. Ara, de nit, no penso obrir la porta. Els soldats volen entrar ara. Van armats i estan nerviosos.

De cop se sent un soroll de dintre la casa. Ja no hi haurà manera de detenir els guardes. De cop surt de la porta una cosa, sembla un home que s’escapa, embolicat amb una manta, però resulta ser un barril buit. Està clar, es tracta d’una maniobra dissuasòria. Però no funciona. 

De cop trets. No se sap qui ha començat, si els de dins o els de fora. Tot es precipita. Els mossos d’esquadra esbotzen la porta. Més trets. Dos homes surten corrents en direcció a la carretera, cap al final del poble, i alguns dels guàrdies els persegueixen. Ara se senten trets a fora i a dins.

L’estrèpit dura poc. Uns quants guàrdies jauen morts al terra. Però el que crea commoció al poble és veure els dos cossos drets, aguantats  contra la paret d’una casa del carrer Sant Llorenç cantonada carrer Gran, al matí següent. Finalment han enxampat al Noi i al seu cunyat. El seu germà ha pogut fugir.

Carrer Gran de Sant Andreu, a principis del segle XX.

Sant Andreu del Palomar, 1813.

Francesc Baliarda i Ribó neix a Sant Andreu del Palomar, el 28 de novembre de 1813. Els Baliarda eren una família de pagesos, però Francesc Baliarda seria teixidor. Només d’entrada aquest fet ja és interessant; ens descriu com a Sant Andreu, cada cop més gent deixava la pagesia per dedicar-se per treballar als tallers que després donarien pas a les grans fàbriques de la vila.

La vila és plena d’horts regats pel Rec comtal. Gran part del menjar que es compra al mercat de Sant Josep a Barcelona ve de Sant Andreu. A més, s’hi multipliquen els tallers que cada cop necessiten més treballadors, amb sous més minsos i jornades més llargues.

Sant Andreu és una vila important, probablement la segona vila del pla de Barcelona. Qui vol sotmetre Barcelona, abans haurà de passar per Sant Andreu. És així que tots els conflictes militars i totes les revoltes que es viuen a la capital afectaran directament a la vila.

A més de les revoltes contra la invasió napoleònica (1808 – 1814), Sant Andreu va patir la primera guerra carlina (1833-1839), la sagnant repressió de la Jamància (1843) i la primera Revolta de les Quintes (1845). Els revoltats de la vila van ser vençuts amb tota la brutalitat dels exèrcits regulars i les ànsies dels comandants per demostrar la seva vàlua i ser ascendits.

Imatge de l’entrada de Sant Andreu del Palomar, 1845. Publicat a “Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar”, de Joan Clapés (1931)

No és estrany, doncs, que Sant Andreu s’acabi fortificant, amb torres de defensa al llarg del carrer Gran, en les masies de Can Tissó, Can Grau o fins i tot construint un fortí al que avui és la plaça del Comerç.

L’última bullanga.

Per a Francesc Baliarda la primera guerra carlina serà una bona oportunitat de lluitar per una bona causa, a canvi d’un bon sou i menjar diari. Si té sort, i en tindrà, trobarà un bon capità com ara Joan Prim i guanyarà la guerra, cosa que li farà guanyar un sou més alt.

Quan torna de la guerra, en Baliarda ja té experiència amb les armes. És un soldat, i sap lluitar. Potser per això, quan viu la seva primer bullanga, ja sap què s’ha de fer. El que no sap és que aquella serà l’última bullanga, i que, més que una revolta popular contra el poder, serà un autèntic camp de batalla entre dos exèrcits.

Les bullangues van ser revoltes populars contra el poder, els convents, les primeres fàbriques, l’incipient capitalisme, el creixent control laboral i l’empitjorament de les condicions de treball. La Jamància, l’última de les bullangues, esclata quan arriba la notícia que el govern liberal de torn no respecta la Constitució progressista de 1837, que per primer cop preveia drets per a tots els ciutadans.

La revolta s’acabarà amb un setge a Barcelona de sis setmanes, molts milers de morts arreu de Catalunya, més de la meitat de la població fugint de la ciutat i el segon bombardeig massiu i indiscriminat en dos anys. I la rendició dels revoltats, dos mesos després de l’inici.

Però anem a Sant Andreu. Joan Prim vol prendre la ciutat revoltada. A la vila els hi espera un contingent de mil soldats i centenars d’andreuencs. El 16 de setembre hi havia més de tres mil homes lluitant als voltants de Sant Andreu. Però els camps estan inundats ja que havia plogut durant dies i la cavalleria de Prim no va poder vèncer els revoltats.

El 23 de setembre 1843, Prim torna a atacar Sant Andreu, aquest cop fent servir l’artilleria. L’exèrcit revoltat fuig de Sant Andreu i deixa la vila a mercè de l’exèrcit governamental. El resultat es esfereïdor. A les Fulles històriques de Sant Andreu del Palomar, Joan Clapés explica que el bombardejos indiscriminats acabaran destruint una tercera part de les cases de la vila.

Edifici del carrer Sòcrates cantonada carrer Gran, al gener de 2014. S’hi veu una bomba, a la façana del primer pis. La bomba va quedar encastada a la façana de l’antic edifici, durant el bombardeig de Prim, l’any 1843. Quan es reformà l’edifici, a finals del segle XIX, el propietari va decidir mantenir la bomba, instal·lant-la de nou en la nova façana.

El salt d’en Baliarda

Després de la Jamància són pocs els andreuencs que segueixen donant suporta a Prim. Baliarda sap organitzar bé als homes de la vila i les poques armes que tenen per defensar la ciutat. Lluita contra un capità amb el qual fins fa poc compartia idees polítiques.

Només dos anys més tard, l’any 1845, Sant Andreu es torna revoltar. És el primer cop que s’hi fa un sorteig de quintes. Fins aquell moment Catalunya s’havia salvat d’aquest sorteig funest, que a més, preveia que els homes rics se’n poguessin salvar pagant una quantitat de diners. Els pobres, és clar, es veien obligats a anar a la guerra.

De nou, el Noi Baliarda organitza la revolta. Aprofitant les torres de guàrdia que havien estat construïdes per tota la vila, reparteix les armes que havia aconseguit entre la població i fins i tot construeix una barricada a la Riera d’Horta, a l’entrada sud de Sant Andreu, per on havien de passar les tropes que vindrien de Barcelona.

Carrer del Pont, mirant a la plaça Orfila. A la dreta, el campanar de l’actual església de Sant Andreu, a l’esquerra, la Casa del General. La casa, del segle XVII, forma part del nucli més antic de Sant Andreu, la sagrera sorgida al voltant de l’antiga església. Té aquest nom per l’obligació que tenien les cases de la vila a allotjar soldats en temps de guerra. Aquella casa, en concret, estava destinada a hostatjar al general de torn.

El mateix dia, arriben 700 homes de Barcelona. Segons expliquen els cronistes de l’època, la resistència de la vila va ser heroica. Quan els soldats arriben a la plaça Vella, l’actual plaça Orfila, uns quants homes encara resisteixen a dalt del campanar, fent sonar les campanes de l’església, per tocar a sometent i alertar als pobles veïns. Baliarda s’hi havia enfilat, a més, per organitzar la defensa la vila. Segons explica Joan Clapés, alguns testimonis van veure com el Noi Baliarda saltà del campanar a la casa del costat, la Casa del General.

Si avui aneu a l’església de Sant Andreu i us mireu la distància entre el campanar i la casa del General, pensareu que és impossible que una persona surti viva d’un salt tan gran. L’any 1843, però, aquella església tant alta encara no existia. Al seu lloc hi havia l’antiga església romànica. El seu campanar no era tant alt, tot i que el salt degué ser considerable.

El Noi incansable

Baliarda se salvà de les execucions arbitràries que va organitzar el brigadier als dies següents a la revolta de les quintes. Segons Joan Clapés, el mateix alcalde havia estat a punt de ser afusellat al negar-se a dir els noms dels revoltats.

Els anys 1846 a 1849 Baliarda participa a la Guerra dels Matiners, la segona guerra carlina, aquest cop en el bàndol carlista. A més dels carlistes hi lluitarien molts progressistes i republicans, com el mateix Baliarda, contra la política centralitzadora del govern moderat.

De tornada a Sant Andreu organitza una partida de guerrillers que ataca als combois del govern i els carruatges més rics que passen per la vila de camí a Barcelona. Baliarda que havia començat lluitant contra els carlistes, acabaria lluitant-hi a favor. De teixidor i liberal convençut, partidari de Prim, havia passat a ser republicà i guerriller.

El carrer d’en Baliarda

Des de 1907 l’antic carrer del Carme s’anomena carrer Baliarda, ja que és aquí on hi va viure Francesc Baliarda. Com es pot veure en aquest fragment del mapa parcel·lari de Barcelona, de 1931, és un dels carrers més estrets de la vila, que es troba, a més, just al costat del carrer Malats, el passeig obert durant la dècada de 1930 per connectar la plaça Orfila amb el carrer Bartrina. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

És aquí on s’acaba aquesta història. La nit del 27 al 28 d’agost de 1850, arran d’una denúncia, s’envia una patrulla de mossos d’esquadra, el cos que vigilava les zones rurals del país.

El qui avui vagi al carrer d’en Baliarda, no es creuria que aquí, a l’antic carrer del Carme, va viure, va lluitar i va morir el noi Baliarda. Avui, aquest és un carrer tranquil, estret, humil, al mig de Barcelona.

I és que, com deia l’historiador David Lowenthal, el passat és com un país llunyà. El mateix carrer, fins i tot amb les mateixes cases, no és el mateix carrer, cent cinquanta anys després. Però potser en això, aquest carrer és una subtil excepció. Aneu-hi de nit, una nit d’estiu. I pareu-vos al número 33, l’antic número 11 o 13 del carrer del Carme. Aquest país llunyà que és el passat, no és un país qualsevol.

Tram del carrer Baliarda on hi havia la casa del Noi Baliarda. Segons Joan Clapés, la casa dels Baliarda és al número 31 (segons la numeració de 1931). La casa de la dreta, el número 33, per tant, podria ser la casa dels Baliarda. És una casa típica del carrer i sinó és la casa del Noi, segurament és molt semblant, i és just al costat, de la casa on va viure i morir.

És en un indret com aquest que estem un petit pas més a prop d’aquell país llunyà del que ens parla Lowenthal. El passat és aquí un xic menys estrany. Aquest país ple de guerres, revoltes desesperades i bombardejos eixordadors, menestrals pobres i pagesos humils, aquella mare que defensa el seu fill des de la finestra del primer pis, els guàrdies espantats i la colla dels Baliarda que intenten escapar-se com poden, aquí aquest país també forma part del nostre present.